Veure com la canalla et demana que els treguis amb tu, sota la forca, a saltar i ballar, com una coreografia mai assajada on s’encadenen festa i sentiments, només fa que alimentar  el desig, aquella crida del foc, que a dia d’avui, continua emocionant-te i posant-te la pell de gallina d’una manera incontrolable, com aquell nen que vaig ser i que encara portes dins teu.

Són aquestes les cosses que motiven a continuar formant part de la Colla, veure que el relleu és allà, sota el foc, acompanyant als timbalers, demanant que no pari mai la dansa, preguntant quant és el proper correfoc…

Però ser diable, és molt més que aixecar la forca i cremar petards. Ser diable és assajar cada setmana amb els timbals, ser diable és organitzar activitats que fomentin  l’esbarjo alternatiu al poble, ser diable és estimar la cultura popular que dóna identitat al nostre país. Ser diable no és més que una eina egoista de treball per tal de créixer com a individu i de retruc, millorar el món que ens envolta.

Quan mires la Colla en perspectiva, te n’adones que el ventall de gent és molt diferent i això ho fa encara més especial.  Ens uneix el foc i el soroll, una excusa per refermar lligams entre tots i formar aquesta Colla tant i tant gran, producte d’un llegat de 25 anys d’història, que a dies sembla una família.

Mil gràcies companys per deixar-me ser jo en mig de vosaltres!

Ara i sempre, visca la Pell de Dimoni!

Ivantxi López

Membre de la Colla de Diables de Sant Celoni desde 2013.

Leave a Reply